FETS HISTÒRICS. L'ÚLTIM VAIXELL
Plaza del Caudillo (Ciutat de València), 20 de novembre de 1975
Cada cert temps es bombardejava la Ciutat de València, no hi havia pau ni llibertat.
Al llit del riu, les bateries d'artilleria, des d'abans de sortir el sol, havien començat a disparar les salves d'ordenança, cada quart d'hora es repetien sense parar (pàgina 13).
Era el principi del final (pàgina 14).
Ciutat de València, 27 de març de 1939
La primavera del 1939 no va portar més que tristesa i desolació. El sol no tornaria a lluir lliure fins quaranta anys després, els ocells restarien en gàbies i les flors moririen pansides en luxosos gerros.
Era l’origen d’una nova era sense principis, era el crepuscle de la llibertat (pàgina 16).
Havia triat la Ciutat de Mèxic, ja que a Europa els tambors de guerra ressonaven cada vegada més fort (pàgina 19 i 20).
Port d’ Alacant, 28 de març de 1939
La gent hi havia vist moltes tragèdies familiars per culpa de la guerra.
Els ulls se li havien assecat davant els horrors de la Guerra I de les tragèdies familiars (pàgina 24).
Port d’ Alacant, 31 de març de 1939
Ja havien ocupat quasi tot el Mediterrani i les seues esperances se’n anaven.
En despuntar el dia, els rumors contradictoris corrien com la pólvora.
Les tropes franquistes ja havien ocupat València, i era qüestió d’hores que entraren al port d’Alacant (pàgina 30).
Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939 <<Día de la victoria>>
Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap el camp de concentració dels Ametllers, en direcció cap al castell de Sant Ferran (pàgina 39).
Cinema Ideal (Ciutat d’ Alacant), 5 d’abril de 1939 <<Año de la Victoria>> (pàg. 46)
Els bombardejos havia deixat la Ciutat de València molt mal i en la Ciutat no hi havia persones.
La lluna estava trista i no gosava mirar la terra. La lluna, espantada, no s’aventurava a il•luminar el camí d’aquelles dones, per por de marcar la senda del seu final. La nit fosca i el silenci aclaparador feien de la Ciutat d’Alacant una Ciutat fantasma, devastada pels bombardejos, aniquilada per la por (pàgina 45).
Camp de concentració d’Albatera, 8 d’abril de 1939 <<Año de la Victoria>>
Van entrar a un camp de concentració famós a on no hi havia herbes per a menjar i havia era molt difícil de viure.
En una extensió de quaranta mil hectàrees, s’alçaven desenes de barraques envoltades de filats. Es trobaven al camp de concentració més famós erigit pels franquistes: el d’Albatera (pàgina 53).
Valencia del Cid, 27 de maig de 1939 <<Año de la Victoria>> (pàg. 70)
Valencia del Cid, 30 de maig de 1939 <<Año de la Victoria>> (pàg. 82)
La seua iaia potser que de tant donar-li el sol al camp de concentració i els cops dels soldats li va fer mal del cap i per açò va a missa.
Potser havia estat per causa de tants dies tocant-los el sol al cap al camp de concentració, o potser pels cops dels soldats (pàgina 82 i 83).
Valencia del Cid 6 de juny de 1939, <<Año de la victoria>> (pàg. 98)
Tots eren pobres perquè en època de guerra havien moltes lluites, no es podien permetre capritxos.
El destí dels pocs diners que els quedaven als supervivents eren per a coses més importants. Molt pocs es podien permetre el luxe de prendre una xocolata en aquell local (pàgina 99).
El país estava controlat pels feixistes que tenien més drets.
-¡Arriba España!- va exclamar de sobte el Marcel saludant a la manera feixista (pàgina 99).
Comarca dels ports, 18 de juliol de 1939, <<Día del glorioso Alzamiento>>
El 18 de juliol, es celebrava el dia quan Franco es va revoltar contra la democràcia.
Estava tot preparat per a la gran celebració del dia de l'Alzamiento, aquell malaurat dia que Franco i les seues tropes es van rebel•lar contra l'ordre democràtic establert (pàgina 113).
Comarca dels ports, 24 de setembre, <<Día de los ex-cautivos>>
Els guerrillers encara que vulguen la llibertat respecte als feixistes, encara eren masclistes.
Els homes encara no havien entès que totes aquestes tasques no valien per a res si no lluitaven de la m`tots dos sexes (pàgina 124).
Comarca dels Ports 1 d'Octubre de 1939, <<Día del Caudillo>>
La guàrdia civil, que estava al comandament del dictador intentaven eliminar les guerrilles, així que era més difícil amagar-se.
En un tres i no res això estarà ple de guàrdies civils (pàgina 135-136).
Barcelona, 12 d'Octubre de 1939, <<Día de la Raza o la Hispanidad>>
Com van perdre la guerra, i Hitler guanyava territori, es van canviar els calendaris i els lemes.
Els dies dels Mártires por la tradición o La Fiesta de la Unificación,...por Dios y por España... Arriba España, Arriba Franco o allò de Por Dios, por España y por la Revolución Nacional Sindicalista (pàgina 147).
Es va prohibir qualsevol llengua que no fora el espanyol:
«Prohibido escupir y hablar Catalán». «Si eres español, habla español» (pàgina 148).
Sant Llorenç de la Muga, 20 de Novembre de 1939, <<Tercer aniversario de la muerte de José Antonio Primo de Rivera>>
La frontera era molt perillosa i molt vigilada.
Es necessitava un salconduit, encara que només fóra per a anar d'un municipi a un altre. A altra banda de la frontera hi havia un grup nombrós d'informadors que permetia a la policia espanyola estar advertida de tot el que passava (pàgina 162).
Serrallonga, 6 de desembre de 1939 (pàg. 170)
En l’època de la Guerra Civil Espanyola, passar la frontera et feia més optimista. De tota manera ho hem aconseguit, hem entravessat la frontera.
Som lliures (pàgina 171)
Bordeus (La Gascunya, Occitània)
L'últim vaixell cap a Mèxic sortia el 10 de Desembre de 1939.
La Llíber i el Marcel van arribar puntuals a la sortida del vaixell (pàgina 176).
Plaza del Caudillo (Ciutat de València), 20 de Novembre de 1975,
La guerra va finalitzar i la Llíber es va encontrar una altra vegada amb el Marcel. Corones de flors amb la bandera espanyola. Un pallasso s'havia disfressat amb la camisa blava i la boina roja (pàgina 179).
FETS HISTÒRICS. MEMÒRIA D'UNS ULLS PINTATS
Aquest llibre engloba des la Dictadura d'en Primo de Rivera fins a l'alçament dels nacionals al poder de l'Estat espanyol, fent molt incís en els anys de la Segona República i de la Guerra Civil a Barcelona.
1920, any del naixement de la colla. Els protagonistes d'aquesta història van nàixer aquest any.… va ser una adolescència coral, a quatre veus, quatre cors amics, quatre per a tot el que pogués passar.
La colla dels quatre, dues noies i dos nois que vam néixer quasi plegats i amb dos mesos de diferència mentre s'escolava l'any 1920 (Primera gravació, pàg. 13).
13 de setembre de 1923. El capità general Primo de Rivera dona un colp de estat i proclama la seua dictadura. Va suprimir el partits polítics i va intentar acabar con el catalanisme, prohibint partits, associacions e institucions autòctones. Finalment, la Mancomunitat de Catalunyava ser definitivament suprimida l'any 1924 i prohibit l'ús de la llengua i la bandera catalanes en l'administració i en la vida pública. A partir del 1926 el regim va entrar en decadència i les forces d'oposició es van reactivar. La dictadura va finalitzar el 28 de gener de 1930.
Però amb l'arribada del cop d'estat d'en Primo de Rivera, les reivindicacions, les demandes de salaris, condicions laborals i llibertats sindicals, es convertiren en un perill extrem (Quarta gravació, pàg. 44).
28 de juliol de 1914. Comença la Primera Gran Guerra que és comentada per resumidament. Resumir correctament aquesta guerra en un xicot paràgraf resulta impossible. Hi van intervenir les principals potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègnel'11 de novembrede 1918, que establia la derrota de les potències centrals. Tot el mapa europeu es va ver reestructurat. La resposta brutal de grups incontrolats
[…] era nodrida amb els diners d'alguns grans industrials sense escrúpols que s'havien avesat al lucre fàcil durant la Primera Gran Guerra i ara la pau els deixava en una situació de desavantatge (Quarta gravació, pàg. 44).
14 d'abril de 1931. Es proclama la Segona República espanyola. enderrocà el règim de la Restauració borbònica iniciat amb l'arribada al tron d'Alfons XII. Hi ha que destacar la revolta de Jaca, on es van cometre dos afusellaments el 12 de desembre de 1930 de dos militars republicans, que pretenien acabar amb la monarquia d'Alfons XII, al municipi de Jaca, en la província de Osca. Es feren unes eleccions a l'abril de 1931, que es convertiren en una decisió de si la monarquia hauria de continuar o no. Açò i la inutilitat del projectes reals provocaria la victòria de les esquerres a las eleccions del 12 d'abril. Les ciutats més importants s'havien pronunciat a favor de la República. A Catalunya, guanyaria la Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d'abril, les primeres poblacions en rebre la República van ser Eibar i Barcelona. Amb tota Catalunya disposada a proclamar la República Catalana, el president Companys, va hissar la bandera republicana, proclamant-la ací, dins de la República Federal Espanyola. La República tindria quatre parts: El govern provisional, el Bienni Reformista, el Bienni Negre i el Front Popular. Aquest prosper període de Espanya i Catalunya finalitzaria amb l'esclat de la Guerra Civil el 17 de maig de 1936.
El 14 d'abril del 31 fou un dels més grossos: es proclamà la República, i a l'escola es rebé amb l'entusiasme gens disminuït dels pedagogs.
[…] no puc recordar ningú que en aquells dies es dolgués de la partida del rei Alfons XIII (Quarta gravació, pàg. 47).
19 de novembre de 1933. comença l'anomenat 'Bienni negre'. Foren anys marcats per el feixisme. En las eleccions d'aqueix dia, amb una esquerra dividida, guanyaren les dretes amb majoria. Seria una coalició, formada pels republicans d'Alejandro Lerroux i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). Aquest partir polític, tenia una ideologia catòlica conservadora, que s'oposava a les reformes anticlericals fetes per els governs d'esquerres. Afirmaven no ser feixistes, però recolzaven el governs d'Alemanya e Itàlia. El Principat de Catalunya continués en el poder el govern autònom de la Generalitat provocaria una tensió entre aquest govern i el central de Madrid. A raó de la insurrecció de l'octubre de 1934, l'Estatut d'Autonomia fou suspès i al govern autònom de Catalunya se li va designar un governador central. Este període acabà amb les eleccions del 16 de febrer de 1936.
A finals del 33, les dretes faccioses guanyaven les legislatives i ,així, començava un període espantós que es va anomenar bienni negre.
[…] Aquells dos anys foren per als nostres […] un daltabaix apocalíptic (Setena gravació, pàg. 65).
6 d'octubre de 1934. Es donen els anomenats Fets d'octubre. Van ser el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. Les diferències polítiques entre el govern d'esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid, dificultaven les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l'autonomia. Tot es va desenvolupar en un dia de vaga general, amb manifestacions molt controlades i pacífiques. Però va ser a les vuit de la vesprada d'aquest 6 d'octubre quan en Companys, des de el balcó de la Generalitat, proclamà l'Estat català dins de la República Federal Espanyola. Aquesta decisió va tindre reaccions immediates. Primer, el general Batet proclamà l'estat de guerra, ficant el seus soldats prop del Palau de la Generalitat. Un gran grup de soldats aniria cap a la Generalitat amb un armament molt nombrós. Els combats entre l'exèrcit i les improvisades milícies nacionalistes es desenrotllaren tota la nit al local del CADCI, on moriren els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i M.González i Alba, a Gràcia, a la conselleria de governació i, sobretot, entorn del palau de la Generalitat. A les 7 de la matinada, en Companys, al ver-se reduït, va ordenar la rendició. Companys i molts consellers van ser condemnats a cadena perpètua, se tancarien centres polítics i periòdics, i se anul·laria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
I en aquell remolí de disbauxes arribaren els Fets d'Octubre .
[…] Un seguit d'esdeveniments desastrosos que van acabar amb en Companys, el govern de la Generalitat sencer, l'alcalde de Barcelona i un fotimer de gent catalana […] Aquella gentusa ens havia retallat tan les llibertats que en Companys va proclamar la independència de Catalunya. (Setena gravació, pàg. 66)
[…] Aquella gentusa ens havia retallat tan les llibertats que en Companys va proclamar la independència de Catalunya. (Setena gravació, pàg. 66).
16 i 23 de febrer de 1936. Es celebren en Espanya les terceres eleccions generals i últimes de la Segona República Espanyola. Va finalitzar amb la victòria del Front Popular, una coalició de partits d'esquerres (PSOE, ERC, POUM, PCE...) cap davant del Frente Nacional Contrarevolucionario con Gil-Robles al front. El PSOE va ser el partit que més escons va obtindre (99), seguit per la CEDA (88) e Izquierda Republicana (87). El Front Popular va ser molt mal vist per les dretes, i va lluitar contra aquestes en la Guerra Civil.
Però vàrem guanyar. I tant que vàrem guanyar!
[…] el Front Popular havia guanyat totes les dretes unides la CEDA […] El Govern de Catalunya, amb en Companys al capdavant, va recobrar la llibertat (Desena gravació, pàg. 101).
17-18 de juliol de 1936, Cop d'estat feixista. El 17 es va proclamar el cop d'estat contra el Front Popular per part del feixistes. El colp d'Estat va iniciar-se quan la guarnició militar de Melilla es va revoltar contra el Govern de la [[http://ca.wikipedia.org/wiki/Segona_República_Espanyola|Segona República Espanyola]]. Els partits d'esquerra i, principalment, els sindicats, amb l'ajut de la Guàrdia d'Assalt, la Guàrdia Civili de l'exèrcit van organitzar els seus homes en milícies populars, el pare d'en Germinal estava en una d'aquestes, que derrotaren l'alçament militar a Madrid i a Barcelona. Aquest colp d'Estat finalitzaria provocant la Guerra Civil. El 18, la Generalitat es negaria a donar armes als sindicats perquè tenien por del que podien fer aquestos grups d'esquerres. Quan el 17 d'aquell mes una patuleia de generals feixistes.
[…] van proclamar el cop d'estat contra el Front Popular, Catalunya i no sé quantes coses més, al pare ni a cap dels seus amics els va agafar desprevinguts.
Des que les esquerres havien guanyat, pressentien que aquell triomf tindria una resposta brutal.
[…] Feia setmanes que s'organitzaven preparant un seguit d'accions per quan arribés l'escomesa prevista. (Onzena gravació, pàg. 109).
19 de juliol de 1936 de matinada. bombardeig a Barcelona. Aquest dia, sonaren les sirenes de les fàbriques i de matinada Barcelona va ser bombardejada.
Com si fos part d'un malson, em va despertar un doll de so imponent
[…] Eren les sirenes de les fàbriques del Poblenou i dels vaixells escampats pel port […]
Els obres manipulaven les sirenes per donar el senyal d'alerta a la ciutat adormida. No devien passar gaires minuts de les quatre de la matinada d'aquell 19 de juliol de 1936.
[…] El barri tremolava, la ciutat sencera tremolava. (Onzena gravació, pàg 122).
20 de juliol de 1936. Assalt a la Caserna de Sant Andreu i obtenció de 30.000 fusells per part de la CNT i victòria de la República davant els revoltats. El 20 de juliol seguien els combats en alguns punts, encara que els revoltats tenien la batalla irremissiblement perduda.En la matinada, la Caserna de Sant Andreu fou assaltada i els anarquistes s'armarien. La vesprada d'aquest dia, els anarquistes batallarien contra l'edifici de les Drassanes sense protecció, motiu de les nombrosos morts, però guanyarien, i d'aquesta forma, posarien fi a la revolta feixista.
Fou durant la nit del 19 al 20 que la caserna de la Mestrança de Sant Andreu va ser abandonada i la CNT va obtenir 30.000 fusells i metralladores que va repartir entre el seus simpatitzants
[…] En Màrius, que un cop més havia sortit a recollir informacions, va tornar dient que tot s'havia acabat, que era cosa de poc temps, que els revoltats capitulaven arreu i que, a Barcelona, la República havia guanyat (Dotzena gravació, pàgs. 129, 130 i 131).
3-7 de Maig de 1937. tenen lloc els anomenats 'Fets de Maig'. Fou unenfrontament armat, sobretot a Barcelona, entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d'una banda, i militants del grup CNT-FAI, grups anarquistes i el POUM, de l'altra.Els fets s'iniciaren el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, intentà d'emparar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions.La lluita als carrers fou intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant Andreu, Poblenou, Sants i Gràcia.Va haver morts però de tot dos bàndols. El govern central, aleshores a València, es féu càrrec de l'ordre públic i de la defensa, i envià forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7; la situació fou restablerta aquest dia sense cap triomf clar per a ningú. El grup CNT-FAI va acabar notablement marginat.
Amb tot, no puc deixar de parlar-li dels Fets De Maig.
[…] Em sembla que tot va petar el dia 3..., sí, a primeres hores de la tarda del 3 de maig. […] El conseller d'Interior del govern de la Generalitat […] va donar l'orde a la policia i al seus comandaments, majorment també comunistes, d'entrar armats i fer seu el cèntric edifici de la Telefònica. […] Aquest immoble estava en mans de la CNT (Quinzena gravació, pàg. 181 i 182).
29 de maig de 1937. Bombardeig a la Barceloneta que acaba amb la vida de la Joana. Set avions volaren Barcelona aqueixa matinada, deixant un gran número de víctimes i danys materials, entre ells la Joana, protagonista de la novel·la. El carrer de la Mestrança i Meer van ser el més sacsejats.
Però de cop sonaren les sirenes d'alarma avisant que seríem bombardejats. Esverats, ens malvestírem per sortir corrents cap al refugi, que no quedava gaire lluny.
[…] -Mireu cap a casa! Hi ha flames a prop de casa!
[…] Fou només aleshores quan em vaig adonar que les cases esfondrades que tenia al davant, la meva també, s'amuntegaven damunt dels cossos dels meus, de la meva gent, esclafant-los la vida (Quinzena gravació, pàgs. 184, 185 i 186).
7 gener de 1938. Barcelona és bombardejada. Van ser uns atacs aeris del 1 al 30 de gener en Barcelona i que mai s'havien practicat de forma tan intensa. En els primers vint dies de bombardeigs s'havien superat totes les víctimes de l'any anterior. La novel·la ens comenta el bombardeig del 7 de gener que va tindre lloca a la Barceloneta i que acabaria amb l'Escola del Mar. Como esgarrifosa dada, el dia 30 de gener van morir més de 200 persones, 48 de elles, nens d'una guarderia. Les Fuerzas Aéreas de la República Española (FARE) van bombardejar les principals ciutats nacionals, com Salamanca.
El dia 7 de gener les sirenes de les alarmes udolaven un altre bombardeig. Era fosca nit. Sortírem tots de can Màrius per anar al refugi.
[…] Aquella nit caigueren tan a prop que durant una estona vaig pensar que no en sortiríem vius.
Poc després […] vam començar a sortit en ordre però nerviosos, amb ganes de deixar aquell pou claustrofòbic i veure què havia passar a fora. […] Però la imatge que ens esperava no era la que temíem. L'Escola del Mar estava en flames, com una teia encesa cremant els darrers somnis (Divuitena gravació, pàgs. 208, 209 i 210).
25 de juliol de 1938, Batalla de l'Ebre. Fou un combat molt intens entre les tropes republicanes i les franquistes. Les tropes franquistes partien molt més armades i amb més recursos. Seria el definitiu enfrontament de la Guerra Civil. Va començar amb el encreuament del riu per part de l'exèrcit republicà (25 de juliol) i finalitzaria el 15 de novembre, amb les tropes republicanes retirant-se.
L'interval de temps definitivament fixat per començar l'atac i travessar el riu anava de les albes del capvespre a la matinada del 25 de juliol. Havia de ser una mobilització coordinada, una màquina funcionant a la perfecció, i ja feia temps que l'exèrcit republicà no estava avesat a res de tot això.
[…] Ens convidava a creure allò que deien els caps militars: que si sabíem donar un cop mortal, la victòria encara era possible (Dinovena gravació, pàgs. 228 i 229).
26 de gener de 1939. Entrada dels nacionals a Barcelona. Després la victòria en la Guerra Civil dels feixistes, aquest dia, el Generalíssim, Francisco Franco de Bahamonde, entraria a Barcelona, al cap dels nacionals espanyols. Els nacionals entraren per la Diagonal, sent aclamats per milers de catalans que celebraven la victòria d'aquestos. Amb el “alliberament” de Barcelona, i d'altres ciutats importants republicanes, com Madrid o València, començaria, temps després, la dictadura franquista.
El dia que els nacionales varen entrar per la Diagonal, la Mercè, en Màrius i en David també anaren a rebre'ls, i segur que van aclamar i victorejar l'exèrcit triomfador tant com els que més.
[…] Els uns perquè eres simpatitzants del feixisme i altres perquè desitjaven amb tanta força que s'acabés la guerra que necessitaven un exèrcit guanyador, fos quin fos, però que fos d'una vegada (Vint- i- dosena gravació, pàg. 251).
1939 fins 1975. Postguerra i dictadura franquista a Catalunya. Després de la Guerra Civil, Catalunya es va veure molt atacada pel franquisme. Una gran part de la població es va marxar a l'exili. A l'interior de Catalunya, la repressió va ser brutal. Tots els símbols catalans van ser prohibits, la llengua catalana quedà marginada. Moltíssims catalans van ser afusellats i de diverses ideologies. En l'economia s'imposa l'intervencionisme, les empreses catalanes són marginades i es suspès el Mercat Lliure de Valors. Els símbols culturals catalans són desmantellats i la publicació en català és perseguida. El servei militar es va fer obligatori. A l'escola, es destrossen tots els progressos de la República. Les classes es divideixen per sexes, s'imparteixen els pensaments feixistes i s'imposa una disciplina paramilitar.
Desprès de l'entrada de les tropes aparegueren pel barri nous veïns.
[…] Eren els nous amos […] i sols per això calia demostrar respecte pel seu suposat estatus superior. […] Interpel·laven, espiaven, denunciaven, controlaven. La delació era l'arma preferida. També vigilaven que als llocs públics no es parlés en català (Vint- i- dosena gravació, pàg. 252).
