​

1. A la novel·la podem trobar uns sentiments de major rellevància que fan a la protagonista madurar, deixant més empremta en ella, tan bons com roïns.

SENTIMENTS NEGATIUS:

Preocupació: Al llarg de la novel·la es desenvolupa un sentiment de preocupació per part sobretot de la protagonista. La preocupació de l’àvia perquè el seu fill li havia dit que havien d’anar-se, aleshores Llibertat es va posar molt nerviosa perquè no volia abandonar-ho tot i anar-se’n a un altre lloc que no coneixia de res.

-Heu de marxar. Demà mateix arribaran Casado i els juntistas per pactar la rendició de la ciutat. No podem deixar passar ni in minut mes.
-Hem perdut la guerra?- Va preguntar entre sanglots la Llibertat.
L’avia no va poder evitar les llàgrimes, es va amagar el rostre entre les mans (pàg. 17).
La Llibertat de sobte es va preocupar molt perquè cada vegada estava més lluny de la seua arregla, axo li produïa por, perquè era l’única família que li quedava i no volia allunyar-se d’ella.
Aquestes paraules no van tranquil·litzar la Llibertat, que es veia cada vegada més a prop del vaixell i més lluny de la seua estimada àvia (pàg. 24).
La Llibertat sentia molta preocupació perquè no sabia res de l’Agnès, Lenin, Maria i, sobretot, del seu estimat pare.
Tot i que de vegades, a la nit, se li tornaven a negar de llàgrimes, no només per sa mare i pel seu avi, sinó per la preocupació de no tenir notícia de l`Agnès, del Lenin, de la Maria i sobretot del seu estimat pare (pàg. 103- 104).

Tristesa: El sentiment de tristesa apareix freqüentment per diversos motius ja que es troben a una situació delicada, degut a que estaven en guerra. L’avia i Llibertat es van encontrar un xiquet anomenat Lenin que estava plorant perquè havia perdut a la seua mare.

-Què estàs sol?- li va preguntar l'àvia, preocupada.
En sentir aquestes paraules , el nen va començar a plorar desconsolat.
M’he perdut, és fosc i no trobe la meua mamà...-repetia entre sanglots (pàg. 26).
Quan estaven al port i l’àvia fa referència a les penúries de la guerra. Aquest sentiment dóna pas a l’esperança i a la responsabilitat que té l’àvia amb la seua neta i amb Lenin.
Aquesta guerra nomes ens ha portat desgràcies- va dir l’àvia amb el ulls negats de llàgrimes-. Hem de ser fortes, estimada amiga, si no per nosaltres pel més menuts, tenim una responsabilitat amb ells (pàg. 32).
Mercè estava trista perquè no li havien donat notícies del seu gendre i feia molt de temps que no savia res d’ell.
La Mercè no va voler insistir. Era clar que allí passava alguna cosa. Decebuda i trista, va desfer el camí que amb tanta esperança havia fet a la recerca de notícies del seu gendre (pàg. 105).


Por: Els personatges de la novel·la en algunes ocasions sentien por perquè estaven en una època de guerra. Van sentir molta por quan els feixistes les van traure a colps del cinema.
Desprès d’aquell amarg episodi, la por s’havia instal·lat encara més, si això era possible en aquell recinte.



Aquella nit les dones la van passar en blanc, en silenci. Sabien que els falangistes podíem tornar, de fet estaven segures que tornarien. Potser aquest vegada vinguts d’una altra ciutat, amb la mateixa fam de revenja i sadisme (pàg. 50).
 

Melancolia: És un sentiment que els personatges de la història sentien al recordar moments anteriors en què foren més feliços. L’àvia al arribar al mercat, de sobte es va trobar amb un mercat trist, gris, brut, silenciós, axo li va sentar molt malament perquè va recordar temps anteriors en el que aquest mercat era molt més alegre.

Ara s’havia convertit en un mercat trist, gris, brut, silenciós. Altra vegada el silenci. Molt poques parades, molt pocs productes. A la Mercè, aquella visió li va fer caure el món als peus. Li tremolaven les cames però va fer el cor més fort (pàg. 87).
La Llibertat va sentir melancolia en recordar temps feliços quan berenaven tots junts, per això no volia recordar aquests temps en els que eren feliços.
El que hem fet és una ximpleria!
-Una ximpleria molt dolça. De tota manera, aquestes dues de segur que tenen diners per a pagar el berenar. Quan de temps feia que no berenaves?
La Llíber va quedar pensarosa i trista no li agradava recordar temps feliços (pàg. 102).
La Llíber quan estava al cotxe amb Marcel anant fins a Barcelona es va recordar de quan estaven al cotxe ella, l’àvia i el seu pare anant fins al per per a embarcar fins a Mèxic i li va entrar nostàlgia perquè recordava quan la seua família estava unida.
Potser era aquell mitjà de transport, o potser les imatges de temps feliços que desapareixien ràpidament del seu pensament donant pas a moments molt dolorosos.
I ara es trobava sola, estava molt trista, s’havia separat de l’àvia , del seu pare i del seu estimat Lenin. S’havia quedat sense família i res li assegurava que el tornaria a veure (pàg. 148).

SENTIMENTS POSITIUS:

Alegria: El sentiment d’alegria apareix poques vegades durant la història però porta pinzellades d’esperança i ganes de viure per part de la protagonista, que no deixa de ser una adolescent.
· Llibertat mostra un sentiment d’alegria en vore a son pare que se n’havia anat a la guerra quan ella tenia dos mesos.
La llibertat va córrer a rebre son pare en sentir que s’obria la porta. Se li va llançar als braços i li va omplir la cara de besos (pàg. 16).
Maria es va sentir mes alleujada quan va arribar al camp de concentració d’Albatera pel simple fet d’haver sigut traslladada ja es sentia més lliure.
La Maria havia recuperat el seu estat d’ànim. Ningú entenia per que tenia, però el fet que les hagueren traslladades l’havia posada de bon humor (pàg. 53).
La Llíber va sentir molta alegria perquè va trobar un habitatge on es podien allotjar-se en un llit i després de tant de temps van poder dormir còmodament. Quan l’àvia va arribar també es va alegrar molt perquè era una petita victòria davant totes aquelles adversitats que els aixecava l’ànim i els donava motius per continuar vivint.
Tot i trobar-se a la primavera, aquell va ser el millor regal de Nadal, la Llíber saltava d’alegria. Finalment havien aconseguit un lloc per a estar-se (pàg. 86).
A la Llíber els dies se li feien molts curts perquè estava amb el seu amic Marcel que li havia tornat la alegria.
La Llíber va acotar el cap. L’amic tenia raó. No recordava l’última vegada que s’ho havia passat tan bé (pàg. 103).
Satisfacció: en aquesta novel·la la satisfacció es mostra en un esforç personal, en el que el personatge se sentia orgullós de si mateix. Perquè les dones veien que els xiquets (Llíber i Lenin) estaven passant una bona estona jugant, això li produïa una gran satisfacció en veure’ls tan feliços.
El Lenin es va desenganxar de sa mare i va córrer a jugar amb la Llíber. Les dones es van sentir satisfetes. Assegudes a l’ombra d’una barraca, reposàvem (pàg. 59).
Marcel estava satisfet perquè a pesar d’haver furtat una mica de farina s’havia que el podria canviar per uns quants d’aliments.
Se’l veia cansat, però en aquells ulls del color de la mar, immensos, i havia una espurna de satisfacció per aquell botí de guerra, que estava segur que podria bescanviar per un munt d’aliments (pàg. 109).
Havia un home que estava ferit i Marquès, que era veterinari, li va dir a Mercè que si podia ajudar-lo perquè encara que ell era veterinari necessitava a una persona que li donara les indicacions necessàries.
A tots dos se’ls veia satisfets. Sobretot l’àvia que per primera vegada de feia molt de temps se sentia útil i no una pobra vella que feia nosa en aquell grup de gent (pàg. 130-131).


Amor: En la novel·la apareix una historia d’amor entre Llibertat i Marcel. La Llíber va sentir quelcom que mai va sentir amb ningú home, s’estava enamorant de Marcel, un xic que va conèixer quan va entrar a la seua casa. El jove va dir que aquell era el seu pis aleshores la Llíber li va donar un colp i el va tombar a terra. A partir d’ahí van agafar molta confiança.

La Llíber se’n va avergonyir. Ja feia molts mesos que no es fixava en els ulls de ningú i encara menys d’un home.
La Llíber es va sentir molt bé perquè Marcel quan ella estava malalta li havia tractat amb molta cura, cuidadosament. Aquesta amistat va desenvolupar una història d’amor.
La Llíber no entenia l’amic. Es va sentir molt contrariada. Portaven mesos jugant, amagant els seus sentiments i ara que tots dos ho havien deixat clar, ell es feia enrere (pàg. 158).

​

2. Després trobem altres sentiments més momentanis, més fugaços, fruit d’emocions i situacions més concretes.

Sentiments negatius:
​

Impotència: l’àvia sent impotència perquè per la seua culpa no havien pogut pujar al vaixell.
-Sóc una vella inútil. Si no haguera estat per mi ja seríem al vaixell -es va lamentar l’àvia (pàg. 26).

Angoixa: l’àvia es va veure en una situació d’angoixa perquè uns guàrdies li van preguntar si era cristiana o marxista, ella es va posar molt nerviosa i no s’havien el que dir però finalment van poder eixir d’eixa situació tan incòmoda.
Fa ficar la pota l’àvia, que de tant angoixada que es trobava ja no sabia ni el que deia (pàg. 56).
​

Fàstic: la Llibertat estava amuntegant unes pedres per a pujar a un pis, i de sobte va vore un ratolí i a ella això li produïa molt de fàstic.
De primer li va fer una mica de fàstic, odiava aquells rosegadors menuts i fastigosos que s’havien instal·lat d’una manera cada vegada més nombrosa a la seua ciutat (pàg. 85-86).​

Desil·lusió: Mercè tenia moltes ganes de contar-li a la Llíber que el seu pare era viu però al no estar en casa es va desil·lusionar.
La Mercè es va desil·lusionar molt en arribar a casa i veure que la Llíber no hi era. Tenia tantes ganes d’ explicar-li que son pare era viu, que no tot estava perdut (pàg. 89).

Culpabilitat: A l’àvia la van raptar i la Llíber va culpar Marquès i quan es va assabentar que ell no havia sigut, es va sentir molt culpable i una egoista perquè quan estaven abandonant el campament ella es va preocupar més per ella mateixa que per la seua àvia.
-Però és que no és a tu a qui culpa per qui li ha passat a l’àvia, sinó a mi. Sé que es va deixar agafar per donar-te temps, perquè tingueren temps d’abandonar el campament. Estava més preocupada per mi que pel que li podien fer a ella (pàg. 141).
 

Sentiments positius:
 

Sorpresa: La Llíber i Marcel es van anar a omplir garrafes d’aigua al riu. Mentre la Llíber les omplia mirava com es despullava Marcel que s’estava banyant al riu, es va sorprendre perquè el va veure nu.
El Marcel va sortir de l’aigua. La luna li va il·luminar el cos amb força. La Llíber va quedar bocabadada. Ell es va estirar sobre l’herba per tal d’eixugar-se. Ella, mentrestant, dissimulava omplint garrafes d’aigua, però de cua d’ull l’observava (pàg. 120).
 

 

​



SENTIMENTS. MEMÒRIA D'UNS ULLS PINTATS



POSITIUS :
​AMOR
El sentiment d’amor hi apareix molt al llarg de la novel•la. Aquest sentiment d’amor es troba  present en  quasi tots els personatges, no obstant no  està relacionat solament amb l’amor entre dues persones que volen mantindre una relació (tant entre persones de diferent sexe, com entre persones del mateix ), sinó que també és l’amor que senten uns pares  pels seus fills,  l’amor que senten pels  amics per la get que els importa. És un sentiment  d’afecte, inclinació i entrega per la gent, a més de la necessitat de tindre una altra persona que els entenga, els complete i els alegre.
Relació amorosa:
En aquest cas es tracta de la relació entre el protagonista (en Germinal) i el seu amic de tota la vida (en David).

El meu enamorament per en David s’alimentava contínuament amb nous descobriments de la seva manera de ser. Amb els embats que l’inici de la guerra ens procurava, semblava que el cor i el cap del meu company, que tan sovint van separats dels humans (pàg. 161, Catorzena Gravació).

A l'exemple que citem a continuació l'amor es troba present entre els pares del protagonista. Explica com en Josep Massagué s'enamora de la Marie, la futura mare del seu fill.

Sigui com sigui, en una de les moltes estades a Seté  i mentre deixava passar el temps prenent un got de vi en un bistrot d’aquell bellíssim port, va caure perdudament enamorat d’una jove enriolada, rossa, filla dels amos de la taverna, a qui va demanar dos gots  de vi, tres cafès i dues cerveses només per mirar-la de dalt a baix quan venia i se’n tornava per servir-lo amb un moviment d’ones que l’encisa (pàg. 15, Primera Gravació).
Estima pels fills:
La mare d'en Germinal s'emociona en veure’l, doncs estava des de feia dos mesos sense el seu volgut fill.
Quan la Marí, que sospitava el pitjor, em va veure,[...] Se’m va acostar i, quan ja m’esperava una plantofada, em va abraçar,em féu un petó (pàg. 118, Onzena Gravació).
Estima pels amics:
En Germinal recorda els seus amics i l'estima que sent per ells.
La Joana, en David i la Mireia. Aquests eren els meus germans de colla tots eren cosa meva, una part de mi mateix (pàg. 25, Segona Gravació).

​TIMIDESA
La timidesa és un sentiment que apareix sobretot per a definir a personatges com en David, és més, diria que és un sentiment que hi apareix exclusivament reflectit en ell.
​

Era  tan tímid que s’encongia davant d’elles com si volgués desaparèixer i quedava palplantat com un estaquirot (pàg. 70, Setena Gravació).
Aquesta cita mostra com la timidesa d'en David a vegades en converteix en un imant de desig  per a les dones.
Per cert, em va sorprendre l’èxit d’en David en aquestes maniobres, semblava com si la seva timidesa fos un imant o un trofeu desitjable, sobretot per a dones més grans que ell (pàg. 168, Catorzena Gravació).


 

​PROTECCIÓ
Personatges com és el cas de la Marí, d’en Germinal, d’en Jimeno  i la seua família i de la Joana fan que la protecció també siga un sentiment que cobra importància al llarg de tot el llibre. Aquest sentiment per exemple apareix quan la Núria arregla a la Mireia per a que no l’agafen els guardes quan fa contraban, quan en Germinal vol protegir en David, quan la Marí falsifica els papers d’en Germinal per a que puga tornar a Barcelona i en molts més casos.
La mare de la Mireia la protegeix del perill que té ser contrabandista, vestint-la com una senyoreta de diners, tot per a que la policia i els guàrdies civils no s’ hi adona-se’n del que feia.

Es varen acostumar a fer el transport de contraban amb la desimboltura, si m’ho permet, de grans professionals. [...] Segurament les circumstàncies  que ja li he descrit li devien configurar un caràcter especial, que feia que, mentre als altres tres se’ns descavalcava el cor davant d’una malifeta o una contrarietat, ella semblés aliena a tot risc i perill (pàg. 36, Tercera Gravació) .
La Marie canvia els cognoms del seu fill i la seua nacionalitat  per a evitar-li problemes a Catalunya.
-El cas és que a partir d’ara tindràs un passaport francès on constaràs com a Germinal Guillaume Vallois, els meus cognoms de soltera (pàg. 279, Vint-i-quatrena Gravació).
​

ESPERANÇA
L’esperança no és un sentiment que es faça notar molt a l’obra. Hi apareix reflectit quan als personatges se’ls apareix com possible això que desitgen, per  exemple quan entre ells comenten que la guerra pot acabar i que els republicans poden guanyar (realment volen que els seus guanyen), quan en Germinal espera que les coses vagen millor a França que a Espanya, però no és així.
En Germinal té l'esperança que triomfe la República i, per tant, que s’establisca un règim més just, més igualitari.

Per ells, per nosaltres, tot es confiava a canviar el món, pel mitjà que fos, amb l’esperança d’una societat nova que amb la República semblava plausible (pàg. 73, Vuitena Gravació).
En aquesta cita, la mare d’ en David està donant-li al seu fill esperances de que no tindrà que afusellar ningú, però la mare sap en realitat que no es així.
-David no et preocupis, ja veuràs com vosaltres no haureu d’afusellar ningú, us ho han dit per espantar-vos. Això ho faran soldats més veterans, que a més en tenen ganes. Ja ho veuràs (pàg. 262, Vint-i-dosena gravació).
​

EXCITACIÓ I/O PLAER
En la novel•la, malgrat les circumstàncies d’aquella època (guerra, fam, patiment, etc.), el sentiment d’excitació i plaer es troba molt present en gran part dels personatges, tant entre persones de diferent sexe, com entre persones del mateix. Diguem que el sexe moltes vegades, servia per trobar un consol i evadir-se de les misèries de l’època.
Germinal explica com el sexe servia per a evadir-se.

I enmig de tanta infàmia, les passions desaforades que en una guerra civil provoca, triturant el sentit comú que ens pogués quedar (pàg. 159, Tretzena Gravació).
 

En la següent cita, el propi protagonista conta com es masturbava.

M’agradava molt tocar-me. Primer va ser només el goig de la descoberta del plaer. Però ja sap que els humans sempre ho compliquem tot i, a poc a poc, al plaer corporal dels tocaments vaig afegir-hi el complement d’imatges i situacions que m’excitaven (pàg. 57, Sisena Gravació) .
 

En aquesta, parla de la facilitat que té la Núria per a seduir.

No li servia de res si la Núria procurava allunyar-lo dels mals averanys fent-li més costat que mai i exagerant el llenguatge d’una sensualitat que encara feia perdre el senderi al marit. La veritat és que ja ningú li va poder traure del cap els als presagis (pàg. 67, Setena Gravació).



​VERGONYA
El sentiment de vergonya apareix diverses vegades. És un sentiment moltes voltes causat per la timidesa de actuar o expressar-se, causat per diferents motius i que apareix en molts personant-les-en David és un dels principals personatges que ho experimenta, encara que  també en Germinal i altres de la colla.
Les dues següents cites, parlen de la vergonya que passa el propi Germinal en situacions romàntiques.
 

Jo no acostumava a passar vergonya per quasi res [...] (pàg. 219, Divuitena gravació).
És curiós com reaccionen a voltes, perquè davant la seva naturalitat jo estava avergonyit i tens (pàg. 180, Quinzena gravació).

​ADMIRACIÓ
El sentiment d’admiració seria un sentiment secundari, però hi apareix. Eixa singular estimació per algú, com per exemple el Josep Massagué, que alabà constantment al poeta del barri, Salvat-Papasseit o el mateix Germinal que sent una profunda admiració pel seu pare.
 

Admiració del pare al Salvat-Papasseit.
M’ha signat el llibre, tenim un tresor -va dir a la Marí amb els ulls humits (pàg. 43, Quarta Gravació).
Admiració d’en Germinal al seu pare.
Aquest era el meu pare, què collons, el meu orgull, el meu heroi (pàg. 131, Dotzena Gravació).

​VALENTIA I/O CORATGE
La valentia i el coratge també són sentiments característics en el llibre. És lògic perquè tractant-se d’una novel•la històrica que narra una guerra civil, hi hagen personatges com Germinal, com la Mireia o com els pares anarquistes que s’esforcen, que tenen el coratge suficient per a enfrontar-se a situacions moltes vegades complicades.
En la cita, es parla de la valentia que té en Jimeno per a deixar enrere la seua terra, per a anar-se’n a un altre lloc a començar de nou.

Instal•lar-se on fos, que ell ja se’n sortiria. I tant que se’n sortiria. Res no li feia por, res que no fos aquella pudor que cada dia ensumava més propera i fètida (pàg. 68, Setena Gravació).​

En Germinal té el coratge de lluitar a la guerra, i a més no es deixarà vèncer per ella.

Vaig maldar pe donar-li la seguretat de la meua tornada i que la guerra no podria amb mi (pàg. 218, Divuitena Gravació).

​TENDRESA
Tendresa és un sentiment molt secundari, però hi apareix a vegades, sobretot en els moments romàntics entre el Germinal i en David i entre altres enamorats al llibre.
La cita parla de la tendresa que té en Jaume Simó.
 

Amagada sota totes les pells dures que protegien la seua ànima, hi havia molta tendresa (pàg. 226, Dinovena Gravació).

​FELICITAT
La felicitat és un sentiment important, malgrat les circumstàncies,sempre hi havia algun motiu per a estar feliç.
La Marie està feliç perquè ha tornat a veure el seu fill.

[...]va sortir esperitada corrent cap a mi, demacrada, minvada, prima, però quin somriure, senyor director, quin somriure (pàg. 239, Vintena Gravació).
 

A la novel•la la festa sempre és sinònim de felicitat i alegria.
 

Passaven les penes i mig oblidaven els forats a la butxaca, que ja eren com pous, entretenint-se innocentment a preparar les gales per a les fogueres de Sant Joan i Sant Pere (pàg. 105, Desena Gravació).
 

La Joana és feliç perquè va treballar on ella vol.
 

La Joana també era feliç, però li he confessar que el motiu de la seva joia quasi m’indignava (pàg. 105, .Desena Gravació).
 

NEGATIUS :
​POR
La por és un sentiment clar i evident al llarg de la novel•la. La por al principi del llibre que té la major part de Barcelona al règim de Primo de Rivera; la por per part de les dones anarquistes, que no volen que els seus homes sofrisquen cap mal; la por als facciosos, que va creixent a mesura que avança la història i finalment a perdre les persones i les coses que estimen.
En les següents cites es reflecteix la por provocada per la guerra.

No se’n podia dir pànic, era com si cada cèl•lula del cos estigués a l’aguait de tot el que ens envoltava (pàg. 227, Dinovena Gravació).
I no deixaven d’afegir-hi que ells, amb la seva militància, també posaven en perill les famílies i el poc que tenien. El temor que qualsevol nit els podien afitorar  s’havia instal•lat definitivament en el pensament d’aquelles dones (pàg. 66, Setena Gravació).
En David s’estava esmicolant per dins. No podia suportar aquella imatge. Els dits li tremolaven, desitjava que el cervell li esclatés. Perdre el sentit, la raó, i no veure res més. Aquest era el camí (pàg. 272, Vint-i-tresena Gravació).
​

​IMPOTÈNCIA
Al llarg de la novel•la, el sentiment que més hi apareix és la impotència. Eixa falta de poder per a fer alguna cosa, per a canviar el règim i intentar establir un sistema just i igualitari. Un sentiment que quasi sempre desemboca en ràbia i en odi. Aquest sentiment es troba en quasi tots els personatges de la novel•la, sobretot en els líders anarquistes  que fan tot el possible per a acabar amb el feixisme, jugant-se la vida amb un enemic més armat,més ben entrenat i amb una possibilitat de victòria alta. També hi apareix en molts altres  casos, però la majoria solen estar relacionats amb l’odi a l’autoritat i la ràbia de sentir-se “lligats de peus i mans”.
En les següents cites es parla de la impotència que senten els diferents personatges per no poder fer res contra els feixistes.
 

Evidentment, plantaríem cara a aquells facciosos de merda (pàg. 113, Onzena gravació).
Tant la féu créixer dintre seu que l’odi se li dibuixava a cada solc de la cara. Tot ell era un cos encès d’odi (pàg. 188, Setzena Gravació).
Se’m va enverinar la sang. Vaig pensar en la mare, en els amics exiliats que malvivien pels voltants de Seté, la raó que tenien alguns d’ells preparant-se per a la resistència (pàg. 298, Vint-i-quinzena Gravació).
El Record de la frontera tancada i barrada als Pirineus, quan els que lluitàvem per la república legítima necessitàvem més ajut, m’enverinava (pàg. 282, Vint-i-quatrena Gravació).
Fins molts anys després d’iniciat l’inútil viatge no em vaig adonar que en veritat tenia tanta amargor entelant-me els ulls, tanta brutícia a la memòria, tant d’odi a l’esperança, tanta decepció en qualsevol creença, que ja era incapaç que cap món em redimís. Vaig voler morir abans d’hora i tampoc en vaig saber (pàg. 322, Vint-i-sisena Gravació).


​TRISTESA
La tristesa és una sentiment rellevant a la novel•la. Tractant-se d’una època com aquesta (època de guerra, de patiment, de fam...) és clar que aquest sentiment aparega molt. Els personatges sofreixen pèrdues importants, que marquen les seues vides, pèrdues tant de persones com d’objectes volguts, pèrdues que no es poden recuperar. També el sentiment hi apareix quan els personatges queden sense l’esperança que el que desitgen es puga complir, que els seus somnis queden frustrats per culpa del règim.
La gent està trista perquè ha perdut totes les esperances que puga guanyar la República.
 

Al final del 36 la idea de que la República pogués no guanyar aquella guerra impacient no semblava plausible (pàg. 166, Catorzena Gravació).
 

En les següents cites apareix la tristesa que Germinal experimenta en haver perdut un ésser volgut.

O sigui vam enterrar la Joana sense cap dels seus pares perquè en Silvestre no va a arribar a temps i no el poguérem esperar. Tothom va pensar que no li devia haver arribat la notícia malgrat que les comunicacions amb el front encara eren bones. Custodiar la sol•licitud de la Joana en la seu petit taüt de pi blanc fou escruixidor. Em vaig fer un fart de plorar (pàg. 187, Setzena Gravació).
El cor m’anava a mil. No era possible que el pare fos mort. Em prohibia pensar-ho mentre no deixava de pensar-hi (pàg. 131, Dotzena Gravació).


​DOLOR
Al llarg de la novel•la s’observa com el sentiment de dolor és un dels més importants. És un sentiment dels més negatius que desperta la guerra, eixa sensació horrible de pena i congoja, una sensació molesta i aflictiva que fa que els personatges es troben mal i patisquen. Un sentiment continuat de patiment, sofriment provocat per les desgràcies de l’època i que en moltes ocasions provoca ràbia i tristesa.
En Germinal i en Jaume Simó senten un immens dolor, provoca’t per la situació a la que s’han enfrontat ( veure desenes de cossos mutilats i sense vida).

Lluitar perquè aquest sentiment no ens paralitzés o ens abatés abans d’hora era més dolorós que pensar en la pròpia mort (pàg. 232, Dinovena Gravació).
 

En aquesta cita, també sent en Germinal un immens dolor.
 

El dolor m’era insuportable .[...] No li sé explicar la intensitat de l’ofec que em paralitzava i, si m’ho permet, vostè tampoc ho sabrà fer (pàg. 276, Vint-i-tresena).

​VENJANÇA
La venjança en el context de la novel•la apareix com la satisfacció que s’agafa dels mals rebuts, és clar que tractant-se d’una guerra  apedrega. Les ganes que tenen els personatges de fer pagar el que els han fet patir. Es troba present aquest sentiment sobre tot als facciosos, que volen imposar un càstig o pena pel que a ells els ha passat, encara que també els experimenten altres personatges.
En aquesta cita, els facciosos es vengen dels republicans que no pogueren salvar-se afusellant-los.
 

Els que varen quedar a  la riba sense esma o coratge per llançar-se al riu foren executats allí mateix, un per un, com en una celebració ritual d’odi, venjança i sang (pàg. 233 Dinovena Gravació)

PREOCUPACIÓ
Un altre sentiment important és la preocupació, l’acció de preocupar-se pels amics, els pares pels fills i els fills pels pares, els caps dels diferents govern que no saben el que va a passar. Seria un sentiment que hi apareix bastant.
El  pare d‘en Germinal es preocupa pel que pot passar amb la República, criticant als facciosos i a la forma de govern.
 

Com deia el meu pare, si els deixem, aquests facinerosos acabaran en quatre, dies amb tot el que hem assolit i pagat amb sang i suors durant cinquanta anys (pàg. 65, Setena Gravació).
Germinal mostra a la cita que està molt preocupat pel que els espera amb la Guerra Civil.
Eren el lúgubre i frenètic preludi que anunciava la fi de tot (pàg. 231, Dinovena Gravació)​

​NOSTÀLGIA
Al llarg de la novel•la queda molt clar el sentiment de nostàlgia, originat tant per la pena que senten els personatges al veure-se’n absents dels amics, de la seua terra com originat per la tristesa del record d’una pèrdua. Per exemple, en Germinal es troba trist quan recorda la seua Barceloneta, quan recorda la Joana i les vesprades a la Sarita amb els amics. També la mare del Germinal troba a faltar la Sété.
En Germinal recorda en les següents cites els antics temps viscuts amb els amics fa temps, quan tots hi eren junts.
 

Era una mena de tornar nets, però també d’entrar en el nostre espai reservat,on nosaltres, la colla dels quatre, havíem viscut antigues innocències, grapats de records que feia tan poc i que ens semblaven irrecuperables (pàg. 162, Catorzena Gravació).
Visquérem nits màgiques,trobades al voltant de les flames,cants compartits, nostàlgies que omplien els ulls d’estels humits [...](pàg. 196, Setzena Gravació).
També hi hauria d’afegir que em posseïa una tal nostàlgia[...](pàg. 267, Vint-i-tresena Gravació).
​

PENA
El sentiment de pena, lligat profundament al dolor, és un altre sentiment característic al llibre, que molts personatges experimenten. Un sentiment que moltes vegades els enfonsa i els amarga.
La Marie se seca els ulls perquè ha estant plorant ja per tenir que abandonar la Barceloneta.

Devia eixugar-se la pell, repassant els contorns dels ulls per esborrar-ne qualsevol petja de llàgrima[...](pàg. 217, Divuitena Gravació).

En aquesta cita, en Germinal sent pena pel seu amic David, en veure’l en la situació en què es troba.
 

-Em sents, David? Sóc en Germinal, el teu Amic...-i anava dient el meu nom i el que em passava pel cap, però sobretot el meu nom, mentre m’ennuegava d’emoció i pena (pàg. 291, Vint-i-cinquena Gravació).


​

​



















​