​

La novel•la  comença i acaba a València, a la plaça del Caudillo. El final de la història narra les vivències de la Llíber i el Marcel durant l'època de la dictadura franquista.

Ens situa en una Espanya en la pitjor època, una època de tristesa, de fam, de desolació... on no existia cap llibertat, ni dret algun. Per a qualsevol persona que estimara una miqueta la seua vida, com en aquest cas la protagonista de la història, se n’havia d'anar a l'exili per a trobar la llibertat amb l'esperança que en poc temps canviaria el règim i poder tornar de l'exili a la seua pàtria.

​

[...]La tornada a la civilització no va ser gens agradable per a la Llíber.
-Els franquistes estaven pletòrics.
-La ciutat de Barcelona era ferida de mort, havia estat molt castigada pels bombardejos (pàg. 148).



L’arribada de la Llíber i el Marcel en tren des de Castelló de la Plana fins a la ciutat de Barcelona va ser una experiència totalment diferent a la que va viure amb la seua àvia, ja que amb ella es trobava molt més còmoda i protegida que amb ell.

A pesar de tot, s’havia de fer a la idea perquè eren companys de viatge i lluitaven els dos per a sobreviure i arribar al seu destí, que en aquest cas era creuar la frontera francesa per arribar al port de Bordeus amb la fi d’agafar el vaixell que els portaria a Mèxic.

Durant el viatge que van emprendre passen un munt de coses junts; es fan passar per un matrimoni, creuen muntanyes i camins perillosos, tenen moments d’amor entre ells, lluiten amb la vida i la mort contínuament, se salven la vida i es protegeixen l’un a l’altre.



[...]Prop a l’estació, en un carreró brut que feia pudor de resclosit, es trobava la pensió on havien destar-se.
-En un cartell rectificat a mà, on abans posava pensió Lluna ara es podia llegir pensión Luna (pàg.148).

​

Les rectificacions del cartell que ficava el nom de la pensió, foren a conseqüència de les modificacions que imposa el dictador prohibint així l’ús del Català.   

En la pensió Lluna passaren al voltant d’una setmana, fins que foren advertits que corrien perill i havien d’abandonar-la immediatament, però no sense abans facilitar-li una adreça on podien acudir en busca d’ajuda.

A causa de les detencions que s’estaven efectuant a la ciutat de Barcelona, Marcel decideix traure-la d’allí duent-la a una quadra abandonada fins què la Llíber es recuperarà, ja estava molt dèbil. A partir d’eixe moment comença per a ells el tram més difícil. En el transcurs del camí per a arribar a la frontera es van trobant molts obstacles, al seu torn que es troben amb molta gent solidària que els ajuden a aconseguir el seu objectiu. En mig de tot els esdeveniments ve creixent l’amor entre ells.

[...]La frontera era la ratlla, la salvació de tothom que fugia de l’horror del franquisme.

-La premsa francesa, influïda per l’església i pel govern de Franco, presentava els exiliats com a rojos perillosos, assassins de frares (pàg.172).

​

Amb l’ajuda de Quim i del seu cosí apleguen a temps al port on havien d’agafar el vaixell cap a Mèxic. Una vegada allí el Marcel no va pujar al vaixell, perquè la feina que li havia encomanat el pare de la Llíber era portar-la sana i estàlvia al vaixell. Abans d’acomiadar-se Marcel li va fer una promesa.



[...]Quan tot això acabi, el mateix dia tenim una cita a les cinc de la tarda a la cafeteria Balança (pàg.176).

​

Es van acomiadar amb un dolç bes al llavis i els dos van fer el seu camí. En pujar al vaixell la Llíber es retroba amb la seua àvia.



[...]Finalment havien aconseguit embarcar en l’últim vaixell que les conduiria cap a la Llibertat (pàg.176).

​

El 20 de novembre de 1975, després de la mort del dictador, la Llíber va retornar a València  a la plaça del Caudillo per acudir a la cita del Marcel, complint així la seua promesa.

Quan passava un quart d’hora de les cinc ella es va ficar un poc trista i desil•lusionada per no veure’l allí, però per a la seua sorpresa finalment va aparèixer.

​

[...]Es va llençar als seus braços, ell la estrènyer amb força i li va fer un llarg i dolç bes als llavis. S’havien retrobat i els quedava tota una vida junts per a trencar aquell llarg silenci de vora quaranta anys.
-Els quedava tota una vida per estimar-se (pàg.181).



      

     FINAL LLIBRE. MEMÒRIA D'UNS ULLS PINTATS



​El 25 de desembre del 38,en el front, va morir el mestre i amic de Germinal, Jaume Simó, un obús li va donar de ple. Des d’aquell dia es va convertir en desertor i va tornar a casa com va poder. Estava mort de gana quan arribà a la seua casa(també era la de David) va veure a tots però es va desmaiar. Va estar així uns dos dies i per a llavors la mare, Marie, ja ho tenia tot preparat per anar-se’n cap a França. Allí els protegirien i s’anirien al poble natal de Mercè, Sète. La nit abanç de partir va estar al llit de David sense dormir gens, estava molt agust i no volia separar-se d’ell.

Va arribar el dia, va dir adéu i amb ajuda de sa mare va pujar al seu pare greument ferit en una cama. El conductor i els xicots de la CNT que els guardaven eren molt simpàtics. El final del trajecte s’acostava i estaven a uns passos d’arribar a la frontera amb França. Van baixar  de l’autobús.

​
 

[...]Quan el que manava ens va tornar els papers i ens donà permís per entrar entre dues fileres de gendarmes negres, la mare va preguntar al noi de la CNT què farien ells.
- Tornem cap a Barcelona, hem de recollir una gent de lletres i tornar cap aquí.
Quan va sentir aquelles paraules, dites amb una naturalitat que corprenia, la mare es quedà glaçada i va agafar tots els rosegons de pa amb peix salat que la Mercè li havia preparat i els hi va donar.
-  Per tu i els teus dos companys (vint-i-unena gravació, pàgina 249 i 250).

Mentre, a Barcelona David vivia el triomf del nou règim i ni per tindre un ull cec es va poder salvar de ser reclutat per un mal home, el sergent Antonio Garcés.​

Va dirigir-se cap a en David, com aquell torero que ja ha decidit on clavarà l’estocada.
-  Dime, nenaza, ¿así que no ves?
- No, señor.
- ¿y de qué ojo no ves, nenaza?[...]
- Del ojo izquierdo, señor.[...]
- ¿Pues sabes,nena? Si no ves por el izquierdo, te voy a dar trabajo para el derecho.¡Tomás!–va bruelar aun que estava assegut a la taula on es donaven els destins -. Pónmelo conmigo, quiero darle por el culo personalmente, en mi batallón. Me cabrean estos mojigatos estudiosos que se creen superiores a los que dan la vida por España. ¡Que se presente mañana! (vint-i-dosena gravació, pàgina 255).

El sergent va dir al seu batalló que serien el batalló d’afusellament del castell de Montjuïc i estarien baix les seues ordres. El tracte del sergent respecte a David empitjorava per dies, ell gaudia veient sofrir a David i a la resta. Els va entrenar amb matalassos per a que sapiguesin disparar. Va arribar el dia en el que el blanc era una persona de carn i ossos.
Quan tot estigué preparat, el veterà volgué embenar els ulls del presoner. Però aquell home esquifit digué que no, que volia mirar-los a la cara.[...]
Després va apartar-se a un cantó i, amb la veu engolada però que si li espingava de tant que volia cridar, va bramar les lletanies d’aquell ritual macabre:
- Atención.
En David va aixecar els ulls i mirà aquell home.
- En posición.
No era un matalàs, era un home que el mirava directe al cor.
- Carguen.
No puc disparar, no podré mirar-me mai més, vull morir.
- Apunten.
Serens, plens de bondat, tots els sentiments se li acumulaven als ulls, cap por.
- ¡Fuego! (vint-i-dosena gravació, pàgina 265).


Mentrestant, a Sète, Germinal no s’assabentava de res. Ajudava a la seua mare i vivia com podia amb el dol del seu pare, que no va durar ni dues setmanes en aquell poble. Germinal li va escriure una carta a David però no li podia dir tot el que volia perquè el correu no era una cosa privada així que l’ únic que podia dir-li dels seus sentiments ho expressava signant amb dues a majúscules (Amic Amat).

​Quan va rebre una carta de Barcelona es va posar molt content però quan la va llegir es va posar a plorar.

​

Aquella carta l’escrivia Mercè i parlava de com el seu fill va ser internat en una espècie de manicomi, a Reus. Es va posar així de malalt perquè el sergent va obligar a David a afusellar a la seua millor amiga Blanca.
Era el mes de març de l’any 40 (vint-i-tresena gravació, pàgina 274).

Quan Marie es va assabentar va preparar uns documents falsos en els que Germinal era francès i així no tindria problemes per anar a visitar a David. Eixos papers se’ls va aconseguir l’antic xicot de Marie, Maurice entre ells encara no s’havia apagat la flama i es van casar quatre anys més tard. Bé, Marie li va donar els papers a Germinal i li va dir que ho sabia tot d’aquella relació d’ells dos.
Germinal va visitar a David tots els dies des de que va arribar a Barcelona. Va guanyar-se la confiança de la monja, Úrsula que el cuidava i va ser amable amb el metge, Lluch i així aconseguí alguns privilegis. Al principi David no reaccionava, no parlava ni mirava a la cara, estava molt greu. Mentrestant Germinal li repetia tots els dies el mateix, com s’ho passaven de bé els quatre fins que un dia David es va girar amb molt esforç i lentitud i es va quedar mirant-lo. David va seguir recuperant-se i Germinal es va assabentar de que Mireia abans d’anar-se’n li va dir a David que ell el volia.
Però tot va donar un gir inesperat. Era dimarts i tot estava ple de guardià civils.  Quan Germinal va dir que era el cosí de David (eixa era la seua tapa) el van retenir. El doctor va voler parlar a soles amb Germinal i així desfer-se’n una estona dels guardià civils.

- Ahir al migdia el seu cosí va morir en un accident desgraciat, imprevisible... I terrible (vint-i-quatrena gravació, pàgina 311).


Al final no van ficar a Germinal en presó perquè la mare Úrsula el va abraçar i va plorar davant dels guardià civils.
Des d’aquell moment els dies per a Germinal van passar sense esperança i sense sentit, només satisfeia les seues funcions bàsiques. Menjava el que li donaven o el que robava i tenia sexe amb qui volia, anava de caça als bar de gays i després tenien sexe, però era sense sentiment era una mica monòton.
Un dia, en un bar va veure un mulat i va intentar seduir-lo, però al costat hi havia un home repulsiu que volia lligar amb Germinal. Va començar a cantar un travesti de cintura cap a munt i aquell homenot va començar a cridar.
- ¡Nenaza! ¡Ven aquí que te haré mi NENAZA!

​

Va ser instantani. Dins del meu cap es va desfermar la llum. Vaig girar els ulls pausadament cap a aquell home quadrat.[...] Era l’Antonio Garcés. I tant! (vint-i-cinquena gravació, pàgina 332 i 333).


 

Llavors Germinal es va deixar seduir per aquell homenot que el va portar de cap a la seua habitació d’hotel. Allí es va despullar sense ajuda però va voler despullar a Germinal. Ell es va deixar, Antonio primer va voler ser penetrat, mentrestant, Germinal buscava el coratge per a clavar-li el ganivet que portava a la mà. Antonio es va córrer i després va penetrar Germinal. Germinal li va clavar el ganivet, al principi, en la seva excitació, no va notar el tacte fred de la fulla al pit, la punxada. Després un crit ofegat i el silenci. 

​

La pau. ​​​​​​L’havia matat, Lluís. Jo era allí enganxat a ell, amb el ventre, els baixos, el pit, tot ple de sang, suor, esperma, i no em sento gens orgullós de dir-li que vaig començar a sentir-me més i més ple d’una estranya benaurança que m’envaïa calmosament tots els racons del cos.[...] Notava com si m’estigués curant d’una llarga i agònica malaltia (vint-i-sisena gravació, pàgina 338)​.​​​​

No el van apressar perquè no volien que es sabera que un sergent havia mort mentre tenia sexe amb un altre home.
Aquesta era la historia que contava Germinal a Lluís un director de cinema, també li va dir que es pintava els ulls com a senyal de que encara que abanç no deixaren travestir completament ara ja es podia revelar. I en l’última sessió li va regalar les seues pintures dels ulls per agrair-li la paciència i la companyia.



 

FINAL INVENTAT

 

Al començament, Germinal,  va pensar molt en Mireia i Joana, i en com li aniria a les dos després de mudar-se juntes a Amèrica. Segur que s’ho estarien passant d’allò més bé, lluny de la guerra i amb moltes oportunitats de treballar i trobar marit.

Germinal ja portava a Sète un mes i el seu pare ja era mort. Això el portava una mica angoixat, intentava que no se li notés i la seua mare, Marie, no s’adonés. Però a sa mare no se li’n passava ni una, de seguida se’n va adonar i va intentar animar-lo.
Germinal treballava amb la seua mare en la seua perruqueria i es va fer un mestre de les tisores, a sa mare se li veia molt contenta i Germinal la va veure ruboritzar-se davant d’un homenot d’estatura mitjana, de complexió forta i amb un gran somriure a la boca. Uns dies més tard es va assabentar que eixe home, Maurice (que així s’anomenava), era l’antic xicot de sa mare i Germinal veia com la flama de la passió encara existia entre ells. Per suposat li ho va preguntar a sa mare però per descomptat ella li ho va negar.
Passaren els dies sense que ocorregués cap cosa interessant. Però de sobte, una nit, mentre Germinal dormia va tindre un somni bastant estrany. Com de normal va somiar amb el seu Amic Amat, en David, però aquesta vegada va ser diferent: ell estava assegut al seu costat i li deia a cau d’orella que se n’hauria d’anar prompte d’aquest món desolador, que no ho aguantava més i li va dir adéu. Germinal va despertar-se mig suat amb el cor bategant-li amb força, intentava convèncer-se que a soles era un somni però no va poder ni dormir.
Al matí següent va arribar la carta de la mare de David, Mercè, en ella explicava tot el que havia patit el seu fill David. Li va explicar detalladament a Germinal com el general al càrrec es va ficar molt amb David, li deia marieta i coses desagradables però ell ho va suportar com va poder amb l’ajut del seu company Víctor i amb el record del seu Amic Amat. Va arribar un dia en què el general li va ordenar afusellar la seua amiga prostituta, Blanca. El general Antonio va matar-la davant del seus ulls i David, com posseït li va disparar, Antonio va morir a l’instant.  Després d’això va caure malalt com si el seu cervell privilegiat no li funcionés. Va acabar de cap a una institució mental lluny de les desgràcies de la guerra. Al final de la carta, Mercè li demanava a Germinal que si es passava per Barcelona anés a visitar-lo, que això li vindria molt bé al seu fil. 
De seguida es va posar a plorar desconsolat sobre un barranc majestuós que semblava celestial amb el sol posant-se. Es va quedar arrupit i del cansament va dormir fins la matinada. Quan va tornar a casa la seua mare ja s’havia assabentat de tot, va fer-li una abraçada molt llarga, amb molt de sentiment i li va dir:
- Ja sé que fa mal però hi hauràs d’aguantar uns dies, segur que tot acabarà be.
Germinal va passar uns dies sense menjar quasi i això empitjorava la seua salut. Va estar molt pensatiu i per fi li va voler dir a sa mare que volia estar al costat del seu amat. No va fer falta dir res, la seua mare veia el panorama, ja s’havia avançat. Marie li va explicar que havia aconseguit uns papers que dirien que era ciutadà francès i així no tindria problemes en creuar la frontera. Germinal es va posar molt content i li va agrair tot a la seua mare. Sense perdre massa temps va fer les maletes, agafant l’imprescindible, li va dir adéu a sa mare qui li va fer un petó de bona sort.  
En el viatge de tornada cap a la seua Barcelona, el poble que el va veure nàixer, anar a la guerra i tornar no va ocórrer cap cosa estranya. Quan la va veure no es va sorprendre massa ja que no havia canviat quasi, ho reconeixia tot menys unes cases que s’hi havia adossat. Al seu barri tot era normal l’únic misteriós era que la casa dels pares de David encara es mantenia, i això que era l’única del carrer.
Va visitar els pares de David i va estar amb ells uns dies per a no sentir-se tan sol amb l’absència del seu fill. Però va arribar l’hora de partir, va demanar l’adreça de l’ institució en què hi era el seu amic i en un parell d’hores s’hi va plantar allí.
Va entrar i es va quedar paralitzat per tot el que va veure en un moment; un munto d’homes que no sabien valdre’s per ells mateixos cridaven, es desvestien, deien coses incomprensibles. Tot allò era una caos i, enmig de tot, una dona baixeta amb caràcter el va cridar per a fer-se escoltar:
- Tu qui ets?
- Sóc Germinal.
- I a qui vens a visitar?
- A David Rosselló, és el meu cosí.
Aquella dona es va quedar perplexa i li va dir a Germinal que estava en la planta dels més greus. Quan va entrar per la porta, va veure un cos sense il•lusió, ni tan sols es va girar estava així des de “l’accident”. Amb el cos desfet, Germinal es va seure en un costat del llit i va començar a relatar-li totes les coses de les que es recordava que havien ocorregut abans de la guerra. Va parlar del barri, de les xiques, Joana i Mireia, del barri, del racons més amagats de Barcelona... Això era el que Germinal li contava a David tots els dies esperant una resposta, i per fi, un dia va fer el gran esforç de girar-se i mirar-lo a la cara.
Els mesos passaven i la milloria de David es feia més notable, el doctor cridà en Germinal per a dir-li que la seua companyia li feia molt de bé i que li donava permís per anar durant tots els dies, i així aconseguir una millor recuperació.
Van passar els dies, els mesos i per fi la recuperació va ser completa, l’amor per Germinal va poder amb la malaltia, però hi havia un problema afegit: prompte li donarien l’alta i aniria dret a la presó. Entre els dos van pensar en un pla per a fugir i el van posar en pràctica.
De matinada es va escoltar una alarma d’incendis i pel matí ja corria el rumor que el pacient anomenat David havia mort en un incendi segurament provocat per ell perquè encara estava una mica trastocat. Germinal sentia els rumors i somreia. El pla havia sortit a la perfecció, ell i el seu amat estaven ja molt juny per a que no els agafaren en la fugida.
Quan van estar ben refugiat es van jurar amor etern, van passar aquella nit junts. Allò era vida i aquell moment compensava i esborrava els any de sofriment sense estar junts. Eren feliços i no permetrien que ningú mai més els separés.
Quan van morir de vells van ser soterrats junts i en la làpida hi posava:
“Els Amics Amats, per sempre junts”







​