-Ciutat de València, 27 de març de 1939
Estaven a casa, a la Ciutat de València, estaven esperant el pare. De sobte, va obrir la porta i la Llíber va donar-li una abraçada.

El pis de la Gran Via es va quedar massa gran per a les dues dones soles, eren incapaces d’omplir els buits que havien deixat els seus essers estimats. (pàg. 16).


Després de donar-li la benvinguda, el pare amb gest seriós, li va dir que havien d’anar-se’n d’Espanya.
El pare tenia preparat passaports per a l’àvia i per a la Llíber per anar a Mèxic. Ràpidament van agafar el cotxe i van anar cap al Port d’Alacant.
​

-Port d’Alacant, 28 de març de 1939
​

Ja havien arribat al Port. Hi havia molta gent amuntegada tractant de pujar als vaixells.
Totes dues decidides van enfilar cap on estaven atracats dos vaixells, el Maritime i l’Stanbrook (pàg. 24).


La cua de gent es va dividir en dos cues, i l’àvia i la Llíber es van separar. Els vaixells es van omplir en no res i aconseguiren pujar.
Entre les espentes de la gent es van trobar un xiquet, el Lenin.
Durant l’estona que van passar al Port esperant un altre vaixell, van trobar la mare del Lenin.

-Port d’Alacant 31 de març de 1939
Van passar dues nits en aquell port, sense que cap de les tres dones pogueren aclucar l’ull. En despuntar el dia els rumors contradictoris corrien com la pólvora.

El que més anava prenent força era que les tropes franquistes ja havien ocupat la ciutat de València i no tardarien res en entrar al port d’Alacant(pàg. 30).


Estaven al port quan esperaven l’arribadadels franquistes, quan van arribar, elles estaven tancades per a que no les agafaren, però els soldats li van dir que eixiren abans de les 6, l’àvia va tirar els passaports per a que els soldats no els reconegueren, perquè eren família del coronel de l’exèrcit republicà Mateu Pons.

-Camp de concentració dels ametllers 1 d’Abril de 1939 (dia de la victòria)
Les dones van ser dirigides cap a on els soldats els havien indicat, mentre eren insultades, el Lenin agafava fort la mà de sa mare.

Elles continuaven en davant sense obrir la boca cap al camp de concentració del sAmetllers en direcció cap al castell de Sant Ferran (pàg. 39).


Van passar el Castell i després una carretera costera amunt. Sense menjar, amb la por al cos es feia eixugada la pujada.
En aquell camp no les servien quasi res de menjar, així que van menjar algunes herbes comestibles del camp, el Lenin al principi no va accedir però al final va terminar per menjar.
Allí van passar uns deu dies, però una nit un grup de soldats van agafar una colla de dones i nens, entre els quals estaven el Lenin i s'ha mare, la senyora Maria i la Llíber i la seua àvia.

-Cinema Ideal (ciutat d’Alacant) 5 d’Abril de 1939


Caminaven sense forces cap a la ciutat d’Alacant, una ciutat devasta pels bombardejos.
Es dirigien cap al cinema Ideal, que rebria amb les portes de bat a bat (pàg. 46).


Allí dins estava tot destrossat, hi havia dones i nens assegudes en les butaques.
Estava tot brut, però de seguida van posar-se a parlar i a fer broma per llevar-li ferro a la situació.
En aquell cinema van passar uns dies i una matinada van entrar un grup de soldats amb boines roges i camises blaves.
Les dones van posar-se contra la paret i els soldats van triar un grup de dones, i se les van portar d’allí.
A la matinada següent un grup de soldats es van portar a un grup de dones més nombrós, i entre elles estaven Llíber, Maria, el Lenin, la seua mare i l’àvia.
Es van pujar a un camió i es van anar d’Alacant.

-Camp de concentració d’Albatera, 8 d’Abril de 1939
Finalment els camions es van aturar, havien arribat al seu destí. Les dones van observar incrèdules la gran presó a l’aire lliure que s’obria al seus ulls. En una extensió de quaranta mil hectàrees, s’aclucaven desenes de barraques envoltades de filiats.

​

Es trobaven al camp de concentració més famós erigit pels franquistes: el d’Albatera (pàg. 53).


En aquell camp de concentració les van fer un interrogatori, les dones van mentir i els franquistes les van deixar lliures en el camp de concentració, la senyora Maria i l’àvia es van contar els seus secrets i van descobrir que Maria era mestra i que pertanyien al partit polític republicà.
El marit de la senyora Maria estava viu, l’explicava a l’àvia, que s'havien vist.
La guerra havia acabat i cada una de les dones s’anava cap a la seua casa, l'acomiadament va ser trist però no havien de seguir en aquell camp de concentració i ja podien tornar a les seues cases.

-València del Cid 27 de maig de 1939
La Llíber i la seua àvia anaven al vagó putrefacte d’un tren.

Es trobaven a l’estació del Nord de València(pàg. 70).


Les van a alinear a l’andana i les obligaren a cantar el “cara al sol”, les van colpejar, insultar… per fi les deixaren marxar i Llíber i la seua àvia se’n anaren a sa casa que era molt a prop d’allí.
Quan van aplegar la porta estava oberta i la casa buida, ho havien furtat tot els franquistes, de sobte va aparèixer Vicenta una amiga de l’àvia amb el monyo rapat, van pujar a sa casa, i van estar parlant de tot el que havia passat durant tot els temps que no havien estat elles.
Vicenta es trobava molt dins de la resistència i li va preguntar informació del seu gendre però Vicenta va decidir consultar-ho abans de contar-li res.
De sobte va trucar a la porta la veïna del tercer que era feixista i havia baixat a dotorejar i Vicenta la va tirar de casa, Mercè i la Llíber se’n van anar de casa de Vicenta perquè l’estaven posant en perill però van quedar tres dies desprès a l’Església de Sant Valero.
​

​

-València del Cid 30 de Maig de 1939 << Año de la Victoria >>
Mercè als tres dies va anar a l’església i la Llíber la va seguir per a veure lo que feia, Vicenta li va dir a Mercè que havia d’anar a una pescateria per a que l’informaren del seu gendre.
​

Has d’anar al carrer de colom, dimarts matí a primer hora, i preguntar per la pescatera (pàg. 84).


A la pescateria li van dir que el seu gendre estava a les muntanyes de la comarca dels Ports i que l’anomenaven el Magistrat, en tornar a casa van conèixer un xic del seu bàndol, s’anomenava Marcel, i els va contar un poc de la seua vida.
​

​

-València del Cid 6 de juny de 1939 << Año de la Victoria >>
Marcel convida a la Llíber a berenar enganyant a dos feixistes i passen una agradable vesprada, per fi aplega el dimarts i Mercè va al mercat però a la senyora l’havien detingut, Marcel i la Llíber van anar a les vies a per dos sacs de farina però a intercanviar-les per aliments, l’àvia es va sumar i estigueren dos setmanes fent això fins que un dia de sobte Marcel els va dir:
-Me’n vaig a les muntanyes- va amollar de cop i volta.
-Nosaltres t’acompanyem- va resoldre la Llíber.

-Tu potser sí em pots acompanyar- (pàg. 109-110).



Marcel no volia que l’àvia els acompanyara a les muntanyes perquè era molt major, però ell va acceptar quan li va dir que el magistrat era el seu gendre.
​

-18 de juliol de 1939 Comarca dels Ports
La sogra del Magistrat no podia continuar a València, era molt perillós per a tots, però encara que els franquistes en sabien molt de fer xantatge se’n van anar.
​

Així que ho van arreglar tot i van partir cap a les muntanyes de la comarca dels Ports (pàg. 114).


Els balcons decorats amb les banderes espanyoles bicolors, perquè estaven preparant la celebració del “Día del Alzamiento” La Llíber i la seua àvia es trobaven viatjant en un cotxe negre, van canviar-se la identitat.
Quan va fosquejar, van deixar el cotxe i havien de continuar a peu, per una senda. Varen arribar a un xicotet llogaret que estava en mig del bosc.
Van trucar a la porta i Marcel va dir la contrasenya, els havien fet un poquet de sopa. Havien de quedar-se amb el fi que pogueren arreglar tot per anar a França.
​

​

-Comarca dels Ports, 24 de setembre de 1939
La Llíber i l’àvia van continuar col·laborant amb la guerrilla.

No marxarien cap a franca fins que no es posaren en contacte en son pare.(pàg. 124).


Una nit van sentir un soroll, van agafar les armes fins que es van adonar que era el net del Moliner.
Van estar allí alguns dies i van anar-se’n una nit fosca, no es veia res més que el mocador blanc que portava el davant.
Poc després, el Marqués els va reunir a tots per a dir-los que la guerra europea havia esclatat.

-Comarca dels Ports, 1 octubre de 1939
Una nit el Marqués i la Mercè es van anar del campament. Passaren unes hores i el Marqués va tornar malferit, com i que la Guàrdia Civil estava prop, hagueren d’anar-se’n del campament.
La Llíber va demanar explicacions al Marqués i ell li va contar la història de la detenció de la seua àvia. Com que el Marqués estava mal ferit, la Llíber era ara el cap del grup.
Un dia, tard, van arribar al campament i varen dir que l’àvia estava viva i la Llíber va dir de rescatar-la .
Els xics del grup van anar en la seua busca. La Llíber es va quedar amb el Marqués i eixa nit van fer guàrdia i van escoltar passos, va aparèixer el pare. La vesprada següent van aparèixer els guerrillers i la seua àvia mal ferida.
Una altra vegada s’havien de separar. L’àvia necessitava moltes cures així que el Lenin i ella es van quedar lloc segur.

La Llíber, en canvi, marxaria cap a Barcelona (pàg. 144).


-Barcelona 12 de octubre de 1939

Va agafar el tren de Castelló de la Plana a Barcelona. Van allotjar-se en un hotel que s’anomenava Pensió Lluna .
A les setmanes van deixar l’hotel.

​​

La ciutat de Barcelona s’havia convertit en un parany mortal per a ells (pàg. 156).


Van anar a una granja i d’allí es preparaven per a anar a una masia prop de la frontera, més concretament a Sant Llorenç de la Muga, amb una camioneta.

-Sant Llorenç de la Muga, 20 de novembre de 1939
​

No podien acostar-se a la masia fins la nit, així que es van refugiar al castell de Sant Llorenç (pàg. 162).


La Llíber es queda allí i Marcel se n’anà a la masia, tornant poc després amb una dona que els ajudà donant-los roba i guiant-los a un refugi a les muntanyes, on pensava que la Guàrdia Civil no els trobaria.
Tenien intenció de creuar la frontera i esperarien la dona perquè els guiara.
Passaren allí tres dies mol feliços, però la dona no tornava. Després d’una setmana pensaren que el millor seria anar cap a Bordeus per agarrar l’últim vaixell que eixia el 10 de desembre.
Com que era perillós baixar al poble per buscar la dona, se n’anaren seguint en riu per a creuar la frontera.
Després de moltes hores caminant, estaven mig gelats i molt cansats. Marcel caigué i Llíber hagué de portar-lo a l’esquena fins que no pogué més. Caigueren els dos damunt de la neu i pensaren que anaven a morir.

Aquell havia estat el seu darrer esforç fins a perdre l’últim alè a la vora de la Muga (pàg. 168).


-Serrallonga 06 de desembre de 1939
La Llíber es despertà en un llit, dins d’una casa. S’adonà que Marcel estava viu al seu costat i havien creuat la frontera.
Es veu que els trobaren mig morts en la neu i els arreplegaren.
Era el 6 de desembre i volien continuar el camí a Bordeus per agarrar el vaixell.

-Som a Serrallonga, municipi de Vallespir, a molts kilòmetres de Bordeus- (pàg. 171).


Discutien per continuar, però la Llíber estava mol fluixa i no aguantaria, per la qual cosa Quim, l’home que els havia salvat, els proposà portar-los en carro a Tolosa de Llenguadoc, on vivia el seu germà, que tenia un cotxe.
Quan arribaren , Xavier, el germà de Quim, els acompanyà en el seu cotxe a Bordeus. Eixe cotxe negre li va recordar a Llíber el seu pare i la seua àvia.

-Bordeus (Gascunya, Occitània) 10 de desembre de 1939


La Llíber i Marcel havien arribat a temps per agafar el vaixell (pàg.175).


La Llíber estava molt il·lusionada, fins que Marcel li digué que ell se’n tornaria per continuar la lluita a Espanya.
Quedaren d’acord en que es veurien, una vegada acabara la guerra, per prendre un xocolate en Balança, a València.
S’acomiadaven entre llàgrimes i Llíber puja al vaixell amb un home que l’acompanyà a la cabina.
Però, sorpresa, allí estaven esperant-la, la seua àvia i el Lenin.
Quasi no podia parlar de l’emoció.
​

Finalment havien aconseguit embarcar en l’últim vaixell que les duria cap a la llibertat (pàg. 177).


-Plaza del Caudillo. Ciutat de València, 20 d’octubre de 1975
El dictador havia mort.

Al rellotge de l’ajuntament va donar la mitja (pàg. 179).


La Llíber es dirigia al punt de trobada acordat amb Marcel feia tants anys.
Havien passat trenta-sis anys i no sabia si Marcel se’n recordaria d’ella.
Ella s’havia casat i tenia una filla, el seu marit havia mort feia cinc anys. Pensà també en son pare, que, després de lluitar a la guerra a Espanya, pogué reunir-se amb ella a Mèxic i passar allí el últims dies de la seua vida.
Llíber estava a la porta del Balança i estava tancada. Estava molt nerviosa i allí no hi havia gent.
Passaren els minuts i va arribar un home que li demana l’hora… Era Marcel.
S’abraçaren i es besaren de la mateixa manera que quan s’acomiadaren al port de Bordeus; els quedava encara tota una vida per viure-la junts.





 

CONTEXT ESPACIAL I TEMPORAL. MEMÒRIA D'UNS ULLS PINTATS



​En l'any 1919 Josep Massagué i Fita, el pare de Germinal, va conèixer a França la que seria més tard la mare de Germinal. Al mateix any tornarien els dos a la Barceloneta:
I va ser així com a l'any 19, sense pompes ni garlandes, en braços d'un home enamorat, la

​

Marie Guillaume va desembarcar del Sirena (1ª gravació, pàgina 17).​


Els protagonistes de la novel•la van néixer a la Barceloneta l'any 1920. Germinal, el

protagonista principal, va néixer al número 6 del carrer del ​Mar:​
La colla dels quatre, dues noies i dos nois que vam néixer quasi plegats i amb pocs mesos de diferència mentre s'escolava l'any 1920

​

[...] Així doncs no li estranyarà si li dic que vaig néixer al carrer del Mar, al número 6, en un segon pis petit, pobre i ple d'escalfor (1ª gravació, pàgines 13,14).


En 1926, amb 6 anys, la colla dels quatre -Mireia, Joana, David i Germinal- van començar l'escola a finals del mes de setembre:
Va s​er al final del mes de setembre de 1926. Els quatre de la colla quedaren repartits per sexes; a la Mireia i a la Joana els va tocar l'Escola Nacional del carrer Balboa, i en David i jo vam tenir plaça en una escola nova del barri.

​​

En deien l'Escola del Mar i li he de confessar que no imaginàvem pas que traspassant aquell llindar quedaríem marcats per sempre (4ª gravació, pàgina 39).


A l'any 1934, quan Germinal tenia catorze anys, va decidir deixar l'Escola del Mar per a poder treballar. També la Mireia deixà el col•legi per a treballar de contrabandista com ho feia sa mare. David va seguir estudiant perquè li havien aconseguit una beca i Joana volia deixar el col•legi ja que l'avorria i volia ser modista com sa mare:
L'any 34, quan encara no havien passat vuit anys des que hi havia entrat, davant les penúries que veia a casa, vaig prendre una decisió important: interrompre el meu batxillerat elemental i posar-me a treballar per guanyar algun cèntim. O sigui, dir adéu a l'Escola del Mar.

[...] Però en deixar aquella escola algun racó de mi es va buidar per sempre més, i ja li puc assegurar que, tot i ser tan jove, vaig intuir que aquell buit ja mai no es reompliria amb res de semblant.

[...] Mentrestant, i en no gaires dies, els mestres de l'escola van ​trobar la manera que en David es pogués presentar a una beca de l'ajuntament i continuar estudiant.[...] Per un altre cantó, la Joana somiava seguir el camí

<< idíl•lic>> de la seua mare: ser modista. L'escola l'avorria. La Remei li havia ensenyat a fer anar els dits de meravella i anhelava entrar d'aprenenta al seu taller.

[...] Però de nos-altres tres, i amb l'edat que teníem, la Mireia era de llarg la que portava una vida més excitant.

Si la comparàvem amb la nostra, la seva era plena d'aventures arriscades i cinematogràfiques, anant d'aquí cap allà amb els faldons carregats amb petits paquets de contraban, normalment cafès, selectes, aliments escassos, tabacs i objectes que no fossin massa voluminosos, pujant gràcil als tramvies, passejant pel costat del guàrdies del port o endinsant-se pels ignots barris alts de la ciutat sense un bri de temor (5ª gravació, de la pàgina 49-51).
 

L'any 1935 Mireia i la seua família van traslladar-se a Buenos Aires perquè intuïen que la situació política aniria a pitjor:
Al capvespre,quan ens aplegàrem al seu voltant, la Mireia va començar a contraure's amb uns petits sanglots que intentava reprimir a l'inici, fins que va esclatar en gemecs inconsolables.

El que ​vam deduir entre llagrimejos i eixugades de mocs, amb la veu estrafeta d'un coll tens d'emoció i ràbia, va ser que els seus pares, en Ferran i la Núria, havien decidit deixar Barcelona per anar una temporada llarga a l'estranger, molt lluny, allà on acabava l'oceà. Parlaven d'una ciutat que es deia Buenos Aires, de la qual pot ser no tornarien mai més, afegia abatuda ( 9ª gravació, pàgina 85).


El 17 de juliol de 1936 una patuleia de generals feixistes van proclamar el cop d'estat contra el Front Popular. El pare de Germinal tenia clar que les coses no anaven bé i se'n va anar sense dir res amb Silvestre, el pare de la Joana:
Barcelona semblava tranquil•la però el pare no estava per orgues ni dilacions.

Tenia clar el que havia de fer i va desaparèixer sense dir-nos res ni que tinguessin temps de preguntar-li on anava.

Pel que després ens va dir la Remei, en Silvestre havia actuat fil pel randa com el pare (11ª gravació, pàgina 114).


El pare de Germinal va tornar a casa el 18 de juliol per la nit i a la matinada següent varen sonar les alarmes que anunciaven l'arribada dels colpistes. El pare va haver d’anar a Barcelona a lluitar contra els facinerosos:
Quan el pare va entrar a casa eren les deu de la nit de l' endemà.

[...] Feia un posat que jo no li coneixia: seriós, fatigat però amb una mena d'energia transcendent que el mantenia dempeus, quasi levitant. Estava fent el que creia que havia de fer amb ell i la seua vida.

[...] No sé quan de temps vaig dormir però, en va despertar un doll de so imponent. Ostres! Eres totes les sirenes de les fàbriques de Poblenou i les del vaixells escampats pel port de Barcelona, que udolaven alhora amb una potència eixordadora. Redéu, però si aquell era el senyal convingut! Els obrers manipulaven les sirenes per donar el senyal d'alerta a la ciutat adormida. No devien passar gaires minuts de les quatre de la matinada d'aquell 19 de juliol del 1936.

[...] Amb el primer udol de sirenes vibraren les parets i els tres férem un bot del llit, com si tinguéssim molles a sota el c​ul. Era negra nit mentre ens vestíem i ens pocs minuts el pare ja era al llindar de la porta del pis amb l'escopeta mal embolicada sota el braç. Es va aturar, va mirar la seva dona i la besà com en els cromos prohibits. Jo esperava el meu torn per abraçar-lo, però quan semblava el moment va dir-me adust: 



Acompanya'm fins al carrer. [...] M'abraçà i en va fer un petó a la galta abans que jo pogués dir res. - Bé, vaig a aturar aquests facinerosos (11ª gravació, pàgines 121, 122, 124 i 126).


El 20 de juliol Silvestre i Josep van tornar després d'una dura batalla on havien mort molts dels seus:
I tot d'una, al fons del carrer, perfilat pel contrall un miraculós d'un sol aponentat, el vaig veure quan tocaven les sis, inconfusible pel seu físic tan ​diferent dels altres.

[...] Aquest era el meu pare, què collons, el meu orgull, el meu heroi. Però, fins i tot de lluny, de seguida vaig percebre que el seu camina no era el de sempre. En cada moviment hi habitava un esforç, una fiblada de dolor en cada gest.

​

Al seu costat, en Silvestre, més baix i fornit, no semblava tan fort com era realment (12ª gravació, pàgina 131).


El 24 de juliol Josep es preparava per anar-se'n a lluitar contra les tropes faccioses al front d'Aragó:
​

​

[...] Però li hauré d'explicar com el pare es preparava per marxar amb la columna Durruti, que, juntament amb la columna Ortiz, partia el 24 de juliol cap al front d'Aragó per enfrontar-se a les tropes faccioses (13ª gravació, pàgina 143).
El 29 de maig del 1937 va morir Joana per un bombardeig dels feixistes a la Barceloneta i sa mare va resultar ferida. La Joana va ser enterrada el 31 de maig:
Vam enterrar la Joana el 31 de maig. Un dia lluminós de primavera, en uns comiats multitudinaris als més de seixanta morts que hi hagueren aquella nit del 29 de maig. L'havíem trobat sota un munt de pedres, fustes, terra, teules... Quan li traguérem tota la brutícia no semblava ferida. La pell, com de porcellana, tenia un deix delicat. Estava preciosa. La meva Joana era morta, i em passava a mi.



[...] A la Remei la tragueren trencada i inconscient de sota el mateix munt de runa, abraçada al cos de la seva filla, com per protegir-la. Debades. A penes respirava i la dugueren sense gaires esperances a l'Hospital de San Pau, que al​eshores en deien Hospital General de Catalunya. La salvarem de miracle i a l'últim moment (16ª gravació, pàgina 187).
El 28 d'abril del 1938, Germinal es va anar a la batalla de l' Ebre, que va ser la batalla més despietada i sagnant de tota la Guerra Civil. A David també el van cridar però per la seva malaltia a l'ull no el van deixar anar:
En David i jo vam rebre amb dos dies d'antelació, tal com l'hi dic, només dos dies, la citació oficial que ens obligava a presentar-nos el 28 d'abril al CRIM del nostre sector, que era el nom fatídic del centre de reclutament.

[...] La Mercè jugava les seves cartes preparant tots els papers mèdics que podia reunir sobre la malaltia del seu fill, mentre no parava d'aconsellar-li que facilités que el rebutgessin per les armes.

[...] Encara avui se'm fa difícil d'entendre com en Negrín i els de la seva colla van gosar reclutar uns desgraciats com nosaltres per enviar-nos a la que seria la batalla més despietada i sagnant de tota la Guerra Civil, la batalla de l' Ebre.
Un dia abans, el 27 d'abril, vaig anar a la caixa de reclutes a fer-me la revisió i perquè en donessin l'uniforme i tot el que calgués. En David ​aprofità per dur-hi tot el patracol de papers i certificats que la Mercè li havia preparat

[...] En esgotar la meva xerrameca, ell m'explicà en un to de veu neutre que l'havíem rebutjat.



[...] Vaig arribar a l'estació de França de bon matí. Per aconseguir anar-hi sol vaig necessitar la complicitat d'en David (18ª gravació, pàgines 213, 214 i 222).


El 23 de desembre del 1938 Franco conquerí Catalunya i el 25 van matar al company de Germinal en la batalla, Jaume Simó:
El 23 de desembre, només dos dies abans de ​Nadal i quan tothom esperava una treva per les festes, en Franco va donar l'ordre de conquerir la resta de Catalunya i les tropes fei-xistes travessaren l' Ebre.
El matí del dimecres 25 de desembre de l'any 38, un obús va encertar, de ple, en Jaume Simó. El piló de trossos del seu cos que vaig aconseguir ajuntar i soterrar apressadament era ja l'únic que em lligava al front. Quan vaig acabar d'enterrar-los, vaig posar les sabates d'en Jaume sobre el munt de pedres, vaig mirar el cel blau, resplendent, aliè a la devastació que m'envoltava, i vaig començar a cridar, bramar, udolar, un jurament: -Avui he acabat la meva guerra, em sentiu? Em sentiu? Sóc en Germinal Massagué i Guillaume. I juro que avui he acabat la guerra! Em sentiu?

I així fou com el dia de Nadal del 38, cridant desesperadament a no sé qui, em vaig fer un desertor (19ª gravació, pàgines 235, 236).


El 22 de gener de 1939 Germinal i els seus pares es van anar a França a viure amb els seus avis. Encara que cinc dies després el pare de Germinal va morir:
Davant del consolat ja hi havia l'autobús aparcat i envoltat de gent.

[...] Quan el cònsol ens va veure carregant el pare que no podia més de dolor, es devia compadir de nosaltres perquè es va acostar per atendre'ns personalment.

​

[...]Era el mateix dia que les tropes feixistes entraven a Barcelona. O de com vàrem obrir ennuegats les portes d'aquell bistrot talment com si fos el nostre darrer Paradís el ulls permanentment dels meus avis. O de la mort del meu pare al cap de cinc dies... (21ª gravació, pàgines 246 i 250).
Al mes de març de l'any 1940 David es va tornar boig a causa d’haver d’afusellar a Blanca Bernard:
Les albes despuntaven al Camp de la Bota i en poca estona el sol eixiria pel mar omplint el cel de rogents. Però els nois del batalló estaven neguitosos, els un fumant, els altres callats i espectants. Tots sabíem que eres allà per esbudellar la Blanca Bernard

[...] Un crit que li sorgia de cada membre del cos va esquinçar l'espai. Després va caure presoner d'espasmes i convulsions que el rebotien per terra. De la boca li vessava bava, els ulls oberts en extrem, mirant en lloc. S'havia acabat. Alguna cosa essencial va morir dins seu en veure esclatar la cara de la Bernard, i des d'aquell instant el meu Amic va c​onvertir-se en un sac de tics i gemecs, incapaç de dir res que tingués sentit per a ningú. Tal com el demanava, se l'havia rebentat el cervell. 



[...] La foscor va caure damunt d'aquella família. Se'ls havia apagat l'única llum. Era el mes de març de l'any 40 (23ª gravació, de la pàgina 272-274).


Finalment, després de vint anys, Germinal es va topar amb l'Antonio Garcés -qui va fer que David es tornara boig i més tard que morís- i el va matar:​
​

Jo l'agafava a ell amb l'altre braç per immobilitzar-lo. El ganivet el penetrava i ell encara no havia reaccionat, calent de desig com anava. De cop va aparèixer el dolor, un crit ofegat per la sorpresa, moviments convulsos, el fill de puta era fort, jo notava la calentor de la sang al meu pit enganxat al se. Vaig fer entrar la fulla fins a obrir-li el cor, va fer una força gegantina. Jo també. De sobte una convulsió i, després, el silenci. La quietud. La pau. L'havia matat, Lluís (26ª gravació, pàgines 337 i 338).